Afortunadament avui m'han regalat El cuaderno rojo de Auster. Aquí va una frase.
Estés dónde estés todo el mundo es el extrangero. El mundo es como los poemas de Baudelaire, Rimbaud y Verlaine: incomprensible y apasionante.El mundo es una lengua extraña que hay que traducir.
[ 2 comentaris ] ( 16 visualitzacions ) | enllaç permanent |
( 2.8 / 93 )Chillida LeKu, un gran espai per reflexionar petites coses!!!
L’escultura de les segones avantguardes, és a dir, posterior a la Segona Guerra Mundial, té una clara tendència cap a l’informalisme però no pas d’una manera tan radical com en la pintura.
Mutació correspon a la primera etapa artística de l’escultor basc Eduardo Chillida. És una obra poc coneguda però significativa perquè permet veure la força que l’escultor sap extreure dels materials, en aquest cas l’acer, i la contundència de les formes, del quals no tenen suport ben bé iconogràfic ja que no representen una forma concreta. Els noms de les obres de Chillida expressen mes habitat conceptes que no pas objectes materials. Es veu en mutació, que vol dir transformació, evolució o variació; per tant, s refereix a un procés de canvi. Les formes, sense el suport de la realitat, han renovat el èxit escultòric. Aquesta és una innovació del s. XX: l’abstracció. El nucli essencial de l’obre de Chillida és l’espai com a punt de partença i origen, i al mateix temps, límit. Chillida es formula bàsicament quatre conceptes: el límit, el buit, l’espai i l’escala. Tots ells estan subjectes entre ells, i relacionats amb la matèria. Per ell, les escultures no són representacions si no preguntes, la qual cosa posa el significat metafísic i poètic de les seves obres.
L’escultor crea estructures tridimensionals vigoroses, de tall arquitectònic, a l’interior dels quals s’obren buits tan importants com la mateixa. A les seves obres si veu la presència física del treball: gràcies a pas del foc e metall esdevé dúctil, emmotllable. La producció de Chillida recorda alguns èxits artesanals per la manera contractà els volums, l’espai i el buit, a l’hora que conservà totes les peculiaritats el natural i l’orgànic. L’escultor basc treballa els materials més diversos amb un sentit més racional que els seus antecessors Pau Gargalloo Julio González. El resultat són unes formes abstractes, radicals i rotundes.
Els treballs de ferro i fusta d’Eduardo Chillida dels anys 1950-1960 s’articulen perfectament dins d’una societat molt industrialitzada, com era la basca. L’escultor evoca un artesà que mira la seva terra formada per una societat tradicional que lluita per mantenir la seva especificitat, en un món de transformacions accelerades.
Chillida va fer els primers passos artístics en l’abstracció geomètrica, entenen que la tècnica és un instrument inigualable per expressar un univers d’idees que va més enllà del tangible i concret. Les seves obres s’han de contemplar com a veus materials que s’han de deixar sentir amb tota la grandesa. El domini que té de la mesura i la proporció el converteix en un dels mostres contemporanis que han donat és bé les seves peces d’una gran monumentalitat, sigui quina sigui l’escala i el lloc que ocupen.
Hi conflueixen l’herència de l’escultura moderna i els arquetips culturals el seu país, País Basc. A partir d’aquests elements crea una obra polifacètica recorrent els materials més diversos. La valoració que fa de la mateixa per ella mateixa el portarà a experimentar-la contínuament per mirar de resoldre els problemes conceptuals que es plantegen. De vegades recorren a tones d’acer, formigó, fusta o granit per fer escultures de gran dimensions (Abesti Gogora de seixanta tones de pes, 1959). En aquests casos necessita gairebé una gran fàbrica per treballar. No obstant això també en fa moltes de petites o mitjanes.
Els darrers anys ha fet servir material tan lleugers com el paper i la corda, tan com es veu en la sèrie de collages anomenats levitacions (1988-92), o la terra cuita de la sèrie Lurra.
Alguns dels seus darrers projectes són el buidatge d’un caserio de Zabalaga per fer-ne un espai on presentarà la seva obra al País Basc i el projecte de Tindaya a Fuerteventura, consistent a buidar una muntanya per introduir-hi l’espai del firmament.
Títol: Mutació
Autor: Chillida, Eduardo, (1924)
Cronologia: 1959-1963
Estil: art abstracte
Tècnica: forja
Material: acer
Formes: escultura exempta
Cromatisme: monocroma
Localització actual: Galeria Maeght, a Paris
Tema: és una mostra d’equilibri entre les zones massisses i les buides, en el marc de la qual la forma es desenvolupa lliurement a l’espai.
Els diferents angles que origina la matèria en cargolar-se deixen espais buits que es converteixen en parts integrants de la mateixa escultura.
[ 1 comentari ] ( 13 visualitzacions ) | enllaç permanent |
( 3.1 / 87 )Tres quarts de vuit del matí, dijous, festiu. Un carrer molt cèntric de Barcelona. Una agència de viatges exòtics. Com la majoria de Catalans em dirigeixo a buscar el cotxe per anar al País Basc. Curiosament el cotxe és aparcat al costat de l'agència de viatges. En aproximar-m'hi contemplo un home, dret, amb els braços elevats per sobre el cap, les mans juntes. Mirada perduda dins l'agència de viatges on hi ha una imatge de Buda. L'home vesteix pantaló ample, semarreta i un gorro andí.
auuuuuummmmmhhhhhh és la seva paraula.
Surto del garatge amb el cotxe i lhome en qüestió segueix la seva meditació.
Mentre nosaltres estem nerviosos dins un automòbil, amb pressa per arribar, hi ha gent qeue es relaxa per nosaltres, indiferent al món.
[ afegir comentari ] | enllaç permanent |
( 3 / 85 )Estic en una època introspectiva. A vegades va bé pensar!!!
Rodin i els primers pintors impressionistes constitueixen la primera generació d’artistes que es va afirmar durant la Tercera República Francesa. La burgesia liberal, que s’havia oposat al despotisme del Segon Imperi, aleshores va assumir el poder després del desastre de la guerra francoprussiana del 1870 i de l’especulació financera, aquesta burgesia va mirar cap al present i cap al futur i no tenia gens de interès pels vestigis del passat. Les evocacions històriques o mitològiques de les hores academicistes que s’oferien els salons oficials de artistes francesos ja no es corresponien amb la estètica d’aquesta nova classe social que pujava, als principis i els valors de la qual es reflectien amb les idees d’independència, sinceritat individualisme. Rodin se’n va nodrir, d’aquestes idees, per aplicar les quals va buscar els mitjans mes adequats, cosa que el portar a desenvolupar un llenguatge artístic nou, completament oposat al de l’escola de l’Acadèmia. A la seva obra, Rodin anteposar les sensació a la teoria, la impressió i la emoció a les regles establertes. El seu art es una mirada oberta, franca i lliure a la vida mateixa que es manifesta en el moviment i l’acció, tal es palesa a La porta de l’infern. A les escultures hi va expressar la seva concepció de l’art i de la vida per mitja de tres recursos que van fer impacte entre els seus contemporanis: una composició mes preocupada del conjunt que no de les parts, una inacabat que connota el misteri de la forma i de la matèria, i un modelatge profund, de dins en fora que considera la superfície com extrem d’un volum que es dirigeix cap al espectador. Rodin va treballar el fang, en la pedra i el bronze en escultures en que el cos humà tornava a ser protagonista; gràcies la seu art, l’home de nou era la mesura, el mòdul, segons el qual s’organitza l’estàtua. Les dimensions i el significat de l’escultura esdevenen humans.
El Pensador hauria hagut d’ocupar el centre de la llinda de La porta de l’infern, encarregada pel govern francès el 1880 per el nou Museu de les Arts Decoratives; al final l’edifici no es va pas construir i la Porta del infern es va quedar a l’estudi de Rodin, el qual durant gairebé quaranta anys i va afegir figures, en va suprimir d’altres i em va modificar tot experimentant i resolent problemes de composició i espai. Per a La porta..., va seleccionar temes de la Divina Comèdia, de Dant, i de Les flors del mal, de Baudelaire. Exposat en la grandària original a Copenhaguen al 1888, El pensador va ser agrandit posteriorment i exposat al Salo al 1904 i va provocar-li accions ben abrandades en la premsa, la qual em va dir que era un “pitecantrop d’allò mes deshonrós”. Mes endavant, al 1906, fou elegit en un espai públic de París davant del Panteó.
Representa un home en un posat tot pensatiu, l’activitat mental del qual es palesa en una tensió física de cada part del cos. El pensador, que medita entorn al destí, es robust i poderós, per que la seva força esta en la facultat de pensar el mon. Se n’ha dit que representa el poeta Dant tot observant l’infern que s’estén sota seu, o l’escultor mateix. Igualment, s’hi a volgut veure un símbol de l’espècie humana en el posat que li es mes propi: l’acte de rumiar.
La influencia principal es de Miquel Àngel, l’obra del qual Rodin va conèixer en el viatge que va fer a Itàlia el 1875. A l’autor Itàlia li manlleva la terribilitá, o grandiositat espiritual de les estàtues, sinó que a més es va inspirar en actituds i positures d’algunes de les obres més famoses de l’artitsta renaixentista.
Les formes tancades del Pensador evidencien la tensió d’un cos vigorós, clos en ell mateix, la vida espiritual del qual s’expressa en l’empenta i la força interior del volum.
L’estàtua de Rodin segueix la diagonal ascendent de la testa inclinada endavant, a la qual s’afegeixen les direccions oposades de cames i braços.
La torsió del cos, com el colze dret descansa al damunt de la cama esquerra, afavoreix la multiplicitat dels punts de vista de l’espectador, que a d’envoltar l’estàtua tot movent-se entorn seu.
El pensador s’ha convertit en un símbol de la modernitat que expressa la condició humana i encarna la complexitat i la intensitat del sentiments i les emocions de la persona.
Títol: El pensador
Autor: Rodin, Auguste (1840-1917)
Cronologia: 1880-1900
estil: impressionisme
Tècnica: fosa
Material: bronze
Formes: sedent
Cromatisme: monocroma
Dimensions: 1,98 m x 1,29 m x 1,34 m
Localització actual: Museu Rodin, a París
Tema: l’estàtua d’El Pensador, que havia de ser situada encapçalant la Porta del Infern, es un homenatge al poeta Dant, la obra del qual inspirà Rodin per crear les mes de 185 figures que havien de compondre aquesta magnifica porta, emparentada també amb les portes del Paradís de Ghiberti.
http://www.xtec.es/~fmolina6/
[ 2 comentaris ] ( 16 visualitzacions ) | enllaç permanent |
( 3 / 71 )Anterior Següent
Calendari
